domingo, 12 de junio de 2016

PODCAST BAIXA FREQÜÈNCIA LA VEU JOVE DE LA CONCA - PROGRAMA 28 - LUCIANO BERIO


Luciano Berio nació en Oneglia(hoy día llamado Borgo d'Oneglia, un pequeño pueblo a 3 km al norte de la ciudad de Imperia). Recibió sus primeras clases de piano de su padre y su abuelo que eran organistas. Durante la Segunda Guerra Mundial fue reclutado por el ejército, pero en su primer día de servicio fue herido en una mano mientras aprendía a usar la pistola. Después de un tiempo en un hospital militar, escapó y se integró a la lucha en grupos antinazis.

Después de la guerra, Berio estudió en el Conservatorio de Milán con Giulio Cesare Paribeni y Giorgio Federico Ghedini. Abandonó los estudios de piano debido a la herida en su mano y se concentró en la composición. En 1947 se estrenó en público uno de sus primeros trabajos, una suite para piano.

Berio se ganó la vida durante ese tiempo acompañando clases de canto. Así conoció a su primera mujer, la mezzo-soprano estadounidense Cathy Berberian con quien contraería matrimonio en 1950, poco después de graduarse (se divorciaron en 1964). Berio escribió numerosas piezas en las que explotaba la única y versátil voz de su esposa.

En 1951 viajó a los Estados Unidos para estudiar con Luigi Dallapiccola en Tanglewood, quien le despertó interés por el serialismo. Posteriormente acudió a los «Internationale Ferienkurse für Neue Musik» («Cursos Internacionales de Verano de Música Contemporánea») de Darmstadt, donde conoció a Pierre Boulez, Karlheinz Stockhausen, György Ligeti y Mauricio Kagel. Comenzó a interesarse en la música electrónica, fundando con Bruno Maderna, en 1955, el Studio di Fonologia, un estudio de música electrónica en Milán. Invitó a varios compositores significativos a trabajar allí, como Henri Pousseur y John Cage. También creó una publicación sobre música electrónica, Incontri Musicali.

En 1960, Berio volvió a Tanglewood, esta vez como compositor residente, y en 1962, invitado por Darius Milhaud, ingresó como profesor en el Mills College en Oakland, California. En 1965 comenzó a impartir clases en el Juilliard School y allí fundó el Juilliard Ensemble, un grupo dedicado a interpretar música contemporánea. En ese mismo año, Berio se casó por segunda vez, esta vez con la notoria filósofa Susan Oyama (de quien se divorció en 1971). Entre sus estudiantes se encontraban Louis Andriessen, Steve Reich, Luca Francesconi y Phil Lesh (de la banda Grateful Dead).

Durante todo este tiempo, Berio estuvo constantemente componiendo y forjándose su reputación, ganando el Premio Italia en 1966 por Laborintus II. Su labor como compositor quedó consolidada cuando su Sinfonía fue estrenada en 1968.

En 1972, Berio regresó a Italia. Desde 1974 hasta 1980 fue director de la sección de electroacústica del IRCAM en París, y en 1977 contrajo matrimonio por tercera vez, ahora con la . En 1987 creó Tempo Reale en Florencia, un centro con intenciones similares al

En el año 1989 le fue concedido el Premio Ernst Siemens, en 1991 el Premio de la Fundación Wolf de las Artes y en 1994 se convirtió en Distinguido Compositor Residente en la Universidad Harvard, manteniendo este cargo hasta el 2000. En el año 1996 le fue concedido el Praemium Imperiale y, en el año 2000, fue nombrado presidente y superintendente de la Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma. Continuó componiendo hasta el final de su vida. Luciano Berio falleció en el 2003 en un hospital de Roma.


domingo, 15 de mayo de 2016

PODCAST BAIXA FREQÜÈNCIA LA VEU JOVE DE LA CONCA - PROGRAMA 27 - ANTONI ROBERT GADEA



Programa monogràfic sobre l'artista sonor català ANOTNI ROBERT GADEA, en el que podrem escoltar dues de les seves darreres obres:

Hidden Pattern # 1. Aquest treball és el resultat de processar un enregistrament de camp realitzada en un lloc aparentment en silenci. Mitjançant amplificació i altres efectes patrons de so ocults afloren a la superfície. No he utilitzat instruments, sinó solament els sons capturats en l'enregistrament de camp. En un moment donat vaig començar a percebre una cosa que podia ser interpretat com cert tipus de veus espectrals de fantasmes d'altres mons. Per visitar a aquests fantasmes i gravar les seves veus i cants vaig imaginar un viatge a través d'un forat de cuc, experimentant la contracció espai-temps relativista i el flux quàntic a través de múltiples dimensions connectades per túnels difícils d'imaginar. Baixes freqüències ressonants i altes freqüències agudes posaran a prova la resistència dels teus altaveus i de la teva oïda. Tingues-ho en compte. Encara estic sorprès que en qualsevol gravació puguin haver amagats cants de fantasmes. Descobrir-és només qüestió de cavar més i més a fons, fins a trobar la porta de la percepció.


Seven Berlin S-Bahn Stations On The Way To Listen To Achim. Al setembre de 2015 vaig assistir al Life Lines Festival dedicat a Hans-Joachim Roedelius. Des del meu hotel a prop de l'estació de Ostkreutz fins al lloc dels concerts cada dia prenia el metro i creuava 7 estacions. Era com un ritual. Sense saber per què, vaig començar a fer enregistraments de camp. Durant el dia als carrers de Berlin, ia la nit fragments dels concerts i de l'ambient sonor a l'interior de la instal·lació homenatge "To Achim" de Brian Eno, una habitació fosca amb 81 espelmes. L'ambient sonor dins de la instal·lació consistia en unes poques notes obtingudes de discos de Roedelius i organitzades en una mena de drone continu per Brian Eno. Un cop a casa em vaig adonar que podia fer una mena d'homenatge personal per Achim utilitzant aquests enregistraments de camp. Se senten sons del metro, persones parlant, músics de carrer, campanes i altres sons. En l'últim track utilitzo notes de Achim del festival, seleccionades i combinades per crear tres atmosferes diferents. La primera per evocar l'atmosfera relaxant dins de l'habitació fosca, la segona centrada en notes de teclats electrònics i la tercera i més llarga al voltant d'unes poques notes d'un piano de cua. Aquest és el meu homenatge per Roedelius.


DESCARREGAR